Joan Camp

Dimecres, 8 de març de 2017

El bus de l'Estatut



Llegeixo meravellat com el president de la patronal catalana Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, proposa que es desenvolupi un nou Estatut per tal de resoldre l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. La idea seria fantàstica, si no fos perquè arriba quasi 13 anys després de que aquell 'bus de l'Estatut' comencés el seu recorregut per terres catalanes.

Encara recordo que quan Joan Saura va treure's de la màniga la idea de muntar un autobús passejant per totes les comarques catalanes amb l'eslogan 'L'Estatut és de tothom' plasmat a banda i banda del vehicle, em va semblar una idea ridícula que només pretenia dotar de cert protagonisme la peculiar -i menystinguda- conselleria de Relacions Institucionals i Participació que liderava l'eco-socialista. Però allà estava el bus, parant a diferents pobles i obrint les seves portes per recollir les idees i voluntats dels ciutadans de tot Catalunya per tal de tenir-les en compte a l'hora de fer el redactat del nou Estatut, amb la idea de que el text anés de baix (el poble) fins a dalt (el Parlament). Fins i tot l'ONU va premiar a la Generalitat de Catalunya per aquest projecte que donava veu a la ciutadania. Postureig? Total. Que la majoria d'apunts van quedar en el més gran dels oblits? Segur. Però allò va ser l'inici d'un llarg procés, no mancat d'entrebancs, per plasmar unes voluntats i un projecte de país.

Se suposa que de tot el que es va recollir al bus (en una molt petita part) i amb les propostes dels diferents partits (en una major part) en va acabar sortint el redactat d'un Estatut de Catalunya, que el 30 de setembre de 2005 fou aprovat per 120 vots a favor, i només 15 vots en contra. Després, el text va anar a Madrid on va ser retallat de manera contundent i retornat a Catalunya, on s'acabaria aprovant en referèndum amb un 73,90% dels vots favorables. Finalment, i de manera unilateral, el 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional va practicar una retallada encara més dràstica i severa, després d'una forta campanya iniciada pel PP, amb Rajoy al capdavant d'una gran recollida de firmes per tot l'Estat, contràries a aquesta inciativa ciutadana. Un resultat provocat per una decisió clara i concreta contra un procés que s'havia iniciat des de les voluntats dels ciutadans catalans.

L'enuig social del poble català va ser contundent, i ho va mostrar sortint massivament al carrer el 10 de juliol de 2010, data que marca l'inici del procés independentista, com a resposta clara a aquest menysteniment, i que ja no deixaria de créixer, Diada rere Diada, fins arribar on som avui.

Perquè explico tot això, que més o menys ja sabem? Doncs perquè crec que en la vida, però especialment en la política, cada cosa té el seu moment. La seva oportunitat. I perquè tots aquells que avui reclamen diàleg són els mateixos que quan va ser el moment de dialogar, no només no van dialogar, sinó que van ser ferms defensors de l'autoritarisme i del tancament en banda.

Joaquim Gay de Montellà va assolir el càrrec de president de Foment del Treball l'any 2011, però en va ser vicepresident des de l'any 2005, al costat del llavors president, Joan Rosell. Ocupant aquest càrrec, l'any 2009, la gran patronal catalana afirmava que no pensava donar suport públic al redactat del nou Estatut. Estaven en tot el seu dret d'expressar-se així. Però el moment pel diàleg, per a trobar una tercera via, un encaix amb Espanya i per reclamar un nou Estatut, ja fa molt temps que van quedar enrere. Així que no vingui ara amb propostes fantàstiques, que ja som adults, i hem de ser conscients de que les nostres decisions han de ser responsables, ja que comporten conseqüències.

Repeteixo... en la vida, però especialment en la política, cada cosa té el seu moment. La seva oportunitat. I avui, Catalunya ja es troba en una altra fase de la partida. +

Dilluns, 23 de gener de 2017

Enraonar



Tot just fa una estona que ha acabat a TV3 el programa especial 'Jo preunto', en què els ciutadans feien preguntes al president de la Generalitat de Catalunya de manera totalment directa, i ell responia tan bé com sabia. El seguiment, en paral·lel a Twitter, hi havia piulades per a tots els gustos i colors. Des de qui sentia vergonya aliena, fins a qui pensava que era un exercici de democràcia brillant. En tot cas, i això crec que ho puc dir amb bastanta seguretat, el programa no ha passat gens desapercebut. Bé doncs per l'equip de la CCMA!

Suposo que el fet que el nostre president actual, en Carles Puigdemont, sigui periodista d'ofici, li pot facilitar una mica les coses a l'hora de respondre. Però no podem negar que és un exercici arriscat al qual no hi estem gens acostumats, sobretot si mirem Espanya. I no ho dic només perquè el seu president actual, Mariano Rajoy, faci servir una pantalla de plasma per les seves rodes de premsa, mancades de cap tipus de pregunta per part dels periodistes. Em refereixo a una cosa molt més profunda, una cosa que realment crea un abisme gegant entre Catalunya i Espanya. La capacitat de debatre de manera tranquil·la sobre qualsevol tema. Parlo de la capacitat d'enraonar.

Segons el diccionari, enraonar significa parlar alternativament dues o més persones entre elles o discutir alguna cosa en conversa. Víctor Alexandre explicava al llibre 'Jo no sóc espanyol' que aquest verb tan nostrat, enraonar, no tenia un equivalent en llengua castellana, donant a entendre que les paraules que configuren una llengua, sovint són un reflex de la gent que en fa ús.

De TV3 se'n poden dir moltes coses, i potser moltes d'elles negatives. Segur. Però des de que tinc ús de raó hi he vist infinitat de programes de debat i de reflexió, on fos el tema de debat que fos, sempre hi he notat un esforç per ponderar la presència dels partidaris, com dels detractors, com d'especialistes. El reguitzell de programes d'exemple són molts, diversos i variats: Vostè jutja, La vida en un xip, Vox Populi, Polèmic, A contracorrent, Banda Ampla, Millenium, Àgora, La nit al dia, Singulars, .CAT... I cada vespre tenim les interessants tertúlies del 324.

En canvi, la imatge que tinc de les cadenes de televisió espanyoles és de pretesos debats, que no són més que xous encoberts de dissabte a la nit, sense cap voluntat per ponderar les posicions, i on la gent cridant són la norma habitual. Sense cap intenció real de debatre res. He vist debats sobre la independència de Catalunya sense cap independentista a la sala, o moderadors fent-se partíceps de les posicions d'alguns dels ponents. Espanya, on la paraula 'debat' va més lligada a 'Gran Hermano' i a 'Quien quiere casarse con mi hijo', que no pas a un debat real.

Sóc independentista per molts motius, però un que m'importa de manera especial és per poder viure en una societat on els problemes, els que siguin, es puguin enraonar, i a Espanya es discuteix molt, però s'enraona molt poc. Ja els deu anar bé. Però amb mi, que no hi comptin! +

Dimarts, 11 d'octubre de 2016

Girona, capital de la Internet catalana



La ciutat de París és coneguda de moltes maneres diferents. De tots els seus àlies, el més famós és el de 'Ciutat de la Llum' (la Ville lumière), nom que molta gent atribueix a la seva fama mundial com a centre de les arts i l'educació. El veritable origen d'aquest nom però, prové de la Primera Exposició d'Electricitat de París (1881), on Edison va presentar la primera làmpada incandescent amb un filament de cotó carbonitzat, que va suposar un èxit rotund total entre els assistents, i que va convertir la ciutat de París en la primera gran ciutat del món il·luminada gràcies a l'electricitat. D'aquí el sobrenom.

Salvant les distàncies -que són enormes-, en molts sentits podríem dir que parlar d'Internet avui és com parlar d'electricitat en aquell llunyà 1881, perquè llavors d'electricitat se'n va veure molt poca. De fet, l'electricitat era -i és- una mena de fil conductor invisible, que amb l'ús adequat provoca coses, però que en si mateix no acaba de ser res concret. Per això en aquella exposició d'electricitat, i en les fires següents, el que els assistents van poder veure i tocar van ser làmpares, màquines i qualsevol cosa que funcionés o requerís electricitat. Era una exposició sobre els usos de l'electricitat, i no sobre l'electricitat en si mateixa, on Thomas Edison va exercir d'Steve Jobs i va presentar les seves novetats que canviarien el món i que el farien ric.

Internet avui és això. Un fil conductor invisible, però amb un munt d'usos i conseqüències, que arriben a tots els racons de la vida: ensenyament, comunicació, oci, turisme, esports, medi ambient, sexe... Internet es troba avui a tot arreu. A cada racó. Internet ho és tot. Però no seria res sense les persones que n'hi donem ús.

Quan l'estiu passat vaig rebre l'encàrrec d'en Carles Puigdemont de repetir altra vegada l'experiència de les jornades de la Catosfera a Girona, llavors ell encara era alcalde de la ciutat. Poc ens imaginàvem com canviarien algunes coses en pocs mesos. Però recordo que en aquell moment vaig pensar que explicar Internet, així pim pam, en dos o tres dies, potser era agosarat i pressumptuós, encara que ho féssim només en clau catalana. Perquè com he explicat, Internet arriba a tants racons, que d'entrada sembla impossible fer un retrat precís de la realitat del moment. I ho és.

Així doncs a l'edició de la Catosfera d'aquest any, que se celebrarà a Girona els propers dies 13, 14 i 15 d'octubre, hem posat en funcionament una fórmula que no pretèn centrar-se en cap àmbit en concret, sinó que vol agafar una mica de cada lloc, tal com si cada xerrada -i en seran més de 20- fossin píxels, que tots junts, configuressin el traç d'una imatge global, que tot i difusa i poc precisa, ens permeti fer-nos una lleugera idea d'on som ara mateix i quines coses estan passant a la xarxa. Per això parlarem de persones, d'educació, de periodisme, de comunicació, d'empresa, d'estratègia, de xarxes socials, de seguretat, de llengua, de cultura i d'humor... I ho farem amb algunes de les primeres espases catalanes com en Saül Gordillo, en Genís Roca, en Josep Ganyet. Empreses mundialment reconegudes com AirBnb o Wallapop. Intel·lectuals de la talla de la Laura Borràs o en Francesc Canosa. Periodistes com la Karma Peiró, la Sílvia Barroso o la Gemma Aguilera. Fotògrafs carismàtics com en Jordi Borràs, o creatius del nivell d'en Jaïr Domínguez. Podeu veure el programa sencer en aquesta pàgina.

Com cada any, l'entrada és lliure i gratuïta a tothom qui vulgui venir i participar de les jornades. Tot i així, donarem prioritat d'accés (que l'aforament és limitat) a tothom que s'hi hagi inscrit. Ja ho sabeu, si voleu passar-vos-ho bé i saber una mica més d'aquesta xarxa tan enorme i complexa, esteu convidats a participar de la Catosfera 2016, que com cada any, tornarà a convertir-se en el gran punt de trobada de la Internet catalana.
+

Dilluns, 18 d'abril de 2016

Moviment Nacional d'Alliberament Televisiu



L'independentisme és un procés polític, però que té com a punt d'origen la independència de les persones a nivell individual. Per un o molts motius, es comença desconnectant mentalment de la política existent i es passa a crear una realitat política nova, que al final, si la majoria de la gent segueix la mateixa tendència, s'acabarà convertint en un moviment social que desembocarà en un procés polític. En Víctor Alexandre ho explicava molt bé al llibre 'Jo no sóc espanyol', de manera que no invento res, sinó que només ho constato.

La societat catalana ja fa anys que va entrar en fase de desconnexió, i en els darrers anys no ha fet més que augmentar. Cada vegada són més els catalans que no se senten espanyols i que, per tant, estan mirant d'empènyer a la classe política per acabar de fer el pas per crear una realitat política catalana. Tot i així, el grau d'influència que patim per part d'Espanya és enorme, i la seva força d'atracció pot ser tan gran, que sovint costa molt separar-se'n, inclús quan es vol fer a plena consciència.

Una de les vies d'influència més gran que tenim són els mitjans de comunicació. Actualment comptem amb una bona amplitud de mitjans de paper, digitals i emissores de ràdio catalans, però quan mirem la televisió, el liderat de TV3 esdevé una mena d'oasis envoltat d'una enorme quantitat de cadenes espanyoles. En origen, en llengua i en substrat. Per aquest motiu, ja fa temps que vaig decidir independitzar-me. Vaig agafar el comandament, i del número 1 al 10 només hi vaig posar cadenes catalanes. En el meu cas -per si pot servir d'exemple gràfic- al canal 1 hi tinc TV3, al 2 hi tinc el Canal 33, al 3 hi tinc el 324, al 4 hi tinc El Punt Avui TV, al 5 hi tinc Td8, al 6 hi tinc BTV, al 7 hi tinc Vallès Oriental Televisió, al 8 hi tinc Vallès Visió, al 9 hi tinc Esport3 i al 10 hi tinc RAC105.

A partir del 10 hi tinc les cadenes espanyoles. Ho faig així perquè em resulta fàcil de recordar on és cadascuna. Al canal 11 hi ha TV1, al 12 hi ha La2, al 13 hi ha Antena3, al 14 hi ha Cuatro, al 15 hi ha Telecinco, al 16 hi ha La Sexta... i a partir d'aquí hi poso la resta de cadenes espanyoles com Discovery Max, Paramount Channel, etc. En tot cas, el primer rang de canals, els que tenen l'accés més directe des del comandament a distància, estan reservats als canals catalans. I així, quan faig zapping, abans no arribo a les cadenes espanyoles, he passat per un bon espectre de cadenes catalanes. De fet, la majoria de vegades ni tan sols hi arribo a les cadenes espanyoles... i creieu-me que es nota!

Però divendres vam tenir una bona notícia. El canal balear IB3 Global es podria tornar a veure des del Principat. Tenint en compte que cada vegada sembla més propera la reactivació de Canal9, i juntament amb la bona feina de La Xarxa, estic pensant d'ampliar el rang de cadenes catalanes i passar passar les cadenes espanyols deu números més enllà. Que ara comencin a partir del número 21, enlloc del número 11. Cada vegada una mica més lluny. Cada vegada més desconnectats d'Espanya. +

Dimecres, 20 de gener de 2016

Partits homeopàtics. Partits placebo



El Diccionari de la Llengua Catalana del IEC defineix la homeopatia com la pràctica terapèutica que consisteix a tractar les malalties per mitjà de medicaments a dosis mínimes, els quals, administrats a dosis més grans produirien en la persona sana símptomes iguals als de la malaltia que es tracta de combatre. La idea no és nova, sinó que es va desenvolupar el 1796 de la mà del metge Samuel Hahnemann. Des de llavors, diversos estudis avalats per algunes de les principals acadèmies científiques del planeta han demostrat que els tractaments homeopàtics no tenen cap efectivitat. I malgrat tot, dos segles després, l'homeopatia segueix més viva que mai.
 
Explicar perquè en ple segle XXI la homeopatia disposa d'una parròquia tan nombrosa és voler entendre la pròpia naturalesa de l'ésser humà, que necessita trobar respostes i solucions als problemes quotidians, i que aquestes solucions siguin simples i fàcils. La homeopatia ho resol amb  una fórmula màgica que serveix per tot, i que com que molta gent s'ho acaba creient per la pròpia necessitat de tenir una solució, pot pensar que en el fons és una solució real. Aquest fenòmen té un nom, i s'anomena placebo.
 
La política no deixa de ser una representació a molts nivells de les inquietuds i sentiments de la societat, per tant, no és tan complicat entendre que hi hagi partits que facin servir un discurs homeopàtic: simple, fàcil d'entendre, que ho resol tot. Però la realitat és molt tossuda, i un cop t'han venut la pòcima per guarir tots els teus mals, t'adones que, malgrat la il·lusió i l'auto-convenciment, després de pendre-la no sorgeix cap efecte. No passa res de res. El mal o el problema continua allà on estava.
 
Per sort, la ciència ha sabut créixer i evolucionar a partir del mètode científic i la tècnica prova-error, descartant els errors i apostant per les vies funcionals fins a convertir-les en models d'èxit. Per això, qui es vol guarir d'un mal sol anar al metge, que disposa d'una taxa d'encert notablement elevada. I que en els casos en que el sistema no funciona, persisteix en la cerca d'un sistema més eficaç, sempre en el camí dels èxits.
 
Altra vegada, quan analitzem la política, ens adonem de que hi ha partits homeopàtics i partits científics. Els primers continuen venent il·lusió per sobre dels èxits. Els segons han après a apostar pels èxits quan els altres models s'han demostrat inútils. Perquè com a societat necessitem il·lusió, però per sobre de tot necessitem èxits reals i pausibles. La resta només són placebo.

Avui encara és molt gran la part de la societat que es deixa il·luminar per les fórmules màgiques i miraculoses. Així doncs, serà una batalla llarga la de posar de relleu la realitat dels fets. Una batalla tan llarga com la de la pròpia condició humana. Per sort, els fets ens avalen. +

Diumenge, 3 de gener de 2016

Pensaments després del 'no a Mas'



Com si fos una nova coincidència, a volts de les 15:15 s'ha fet públic que la CUP no donaria suport a la investudira d'Artur Mas. Això vol dir que, si no succeix algun miracle, el proper 10 de gener es convoquen eleccions automàtiques pels voltants del primer de març. I val a dir que no descarto que passi alguna cosa en aquesta setmana que tenim per davant, ja que als polítics catalans sembla que els hi agradi això de viure al límit i prendre decisions cabdals en el darrer sospir.

El cas és que mentre aquesta tarda su succeïen reaccions de tota mena, servidor estava fent una visita guiada per les runes del Born, fetes per una guia molt ben preparada i explicativa. Tot i així, el guió ha tingut poc a veure amb l'èpica que ens va transmetre en Quim Torra, la darrera vegada que vaig fer la mateixa visita. Així que, mentre observava les runes d'una Barcelona que havia perdut la Guerra de Successió, m'han vingut diferents pensaments al cap que tenia ganes de posar per escrit. Aquí els teniu:

El primer de tots és potser el més gran i trascendent. Es repetirà la coalició de Junts pels Sí? En principi era una fórmula per a fer un plebiscit, però es repetirà tot exactament igual que com es va plantejar pel passat 27S? A les passades eleccions espanyoles, el debat sobre la llista única va durar poc, i ja va anar cadascú per la seva banda. A més, tot indica que Junqueras està esperant el seu moment, i després dels bons resultats del partit en les eleccions espanyoles, juntament amb la baixa com a alcalde de Sant Vicens dels Horts, sembla que aquest moment és més a prop que mai.

Dono per fet que la coalició de Junts pel Sí seria la fórmula preferida pels convergents, amb Mas -altra vegada- al capdavant. Sobretot perquè seria la única manera de continuar escenificant que són ells qui lideren el procés. Segur que si des d'Esquerra no s'envia molt aviat un missatge clar i contundent per repetir l'operació de Junts pel Sí, veurem a tota la claca d'opinadors i tertulians de caire convergent recuperant el PressingERC, i acusant-los de deslleials, d'oportunistes, etc. Però és que en cas d'anar per separat, a aquest discurs s'hi podria afegir la CUP, que preguntaria perquè Esquerra no va plantejar aquest canvi de lideratge quan el debat sobre la investidura, o no, d'Artur Mas era sobre la taula, i que ho hagués pogut canviar tot. Sigui com sigui, si l'opció final passa per llistes separades, sota quina marca anirà Convergència? Haurà tingut temps de fer una refundació integral del partit, o re-aprofitaran la marca de Democràcia i Llibertat, malgrat el modest resultat del passat 20D? Continuaria Artur Mas com a líder, o hi hauria batalla interna per una possible successió? Es mantindria el partit en la via independentista, o començaria a moderar el discurs, en vistes de no poder liderar aquesta possible nova etapa del procés?

I la CUP continuarà com a partit únic o patirà alguna escissió? Quines seran les conseqüències d'unes noves eleccions per la CUP? Compensarà els votants que pugui perdre arran del seu 'no a Mas' amb la incorporació d'un votant més revolucionari que independentista? Quedarà pinçada entre Esquerra i Catalunya Sí Que Es Pot? Hi haurà noves cares, o entenent que no hi ha arribat a haver legislatura, podran continuar moltes de les cares que van encapçalar les llistes del passat 27S? Si no és així, quines seran les noves cares que es presentaran per encapçalar els comicis? Veurem tensió entre les diferents famílies a l'hora de crear i posicionar els diferents noms de les llistes electorals?

De Catalunya Sí Que es Pot em pregunto com evolucionaran. Aprofitaran la marca que els va donar només 11 diputats al Parlament de Catalunya? Es faran amb la marca En Comú Podem que els va donar la victòria a Catalunya el passat 20D? Potser finalment optaran per la proposta de Coscubiela de crear una marca nova que serveixi per tot? O directament passaran a ser Podemos-Catalunya? Serà Ada Colau la seva candidata? I si és així, qui passaria a ser el nou alcalde de la ciutat de Barcelona? Per cert, el deute bancari d'Iniciativa qui l'assumirà?

Dels partits unionistes, em pregunto com aniran els transvassaments de vot. Ciutadans creixerà encara més, o perdrà tot el votant que el passat 20D ja va decidit votar a En Camú Podem? Aniran encara més de baixa el PSC i el PP, o ja han tocat terra? I finalment, serviran unes possibles noves eleccions per albirar un bri d'esperança per Duran i Lleida, en un darrer intent per treure representació política?

Són moltes preguntes, que ben aviat començaran a tenir resposta. Sempre i quan -insisteixo- no es produeixi un gir imprevist en els propers dies. I els catalans -torno a insistir- som molt propensos a fer girs imprevistos... Només vull afegir que personalment miraré de prendre-m'ho amb calma, doncs aquests dies serà fàcil veure ganivetades entre independentistes. I aquest escenari, el del trencament de la il·lusió i dels somriures, és per mi el pitjor de tots els escenaris. Veurem! +

Dimecres, 25 de novembre de 2015

Premi Ovidi Montllor 2015 per a Viasona



El passat diumenge 22 de novembre, vaig rebre el Premi Ovidi Montllor 2015 de les mans de la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra. Jo actuava com a fundador i promotor del projecte Viasona, que ha estat escollit com al millor suport per a la música valenciana de l'any. No cal dir que l'honor i el goig que sento per haver rebut aquest guardó són enormes. A més, després de 5 anys de feina, és el primer reconeixement que rebem. I ho hem fet per la porta gran. Us ho explico...

Aquesta era la 10a edició dels Premis Ovidi Montllor. N'hi ha hagut d'altres, i han estat molts els guanyadors en totes les seves respectives categories, que no són pas poques. Però aquest any ha estat una edició molt més especial que la resta, i no pel fet de commemorar la desena edició sinó perquè ha estat el primer any en què tot ha estat sorprenentment normal. Els recents canvis ocorreguts en les diferents institucions del país han tingut com a conseqüència la sortida de la música valenciana d'un cert ostracisme absurd. Així, els premis -tal i com si fossin una fera- han entrat a palau, al Palau de la Música de València. On sempre haguessin hagut de ser. I a les primeres files de la platea hi havia les figures polítiques més destacades del país... també com sempre hagués hagut de ser.

I en aquest context de tanta normalitat, i amb un auditori tan ple que va fer falta habilitar sales annexes perquè tothom pogués seguir la gala en directe, va començar l'acte, presentat per una flamanta Amàlia Garrigós, que va arrencar citant un llarg paràgraf d'aquest article que vam publicar a Viasona. Els guanyadors van ser molts, diversos i plens de sorpreses. I just abans de cloure l'acte, donant el guardó honorífic a Obrint Pas per la seva llarga i plena trajectòria, va ser el meu torn per recollir el -també- premi honorífic per Viasona. El discurs que vaig fer és més o menys el següent:

Quan jo era un marrec tenia una visió molt petita del meu país. Sabia que fora de Catalunya hi havia llocs on també es parlava la meva llengua, però que ho feien de manera diferent. Ho sabia perquè m'ho havien explicat a casa i a l'escola. I també ho sabia perquè de tant en tant sortia algú a TV3 dient paraules properes, però estranyes, com 'xiquet', 'ací' o 'naltros' amb una 'e' molt tancada. D'altres feien allò de canviar els 'la' per 'sa'... Tot plegat era anecdòtic, exòtic, estrany i dissortadament, massa poc habitual.

Però amb el temps, poc a poc, i gràcies a la música, vam començar a descobrir que el país era molt més gran. Que hi havia altres comarques com la Ribera, la Vall d'Albaida, la Plana o el Vinalopó. O que a Xàtiva hi havia més d'un cantautor brillant. El País Valencià esdevenia motor musical i referent. I amb ells, tot el que allò significava...

Ben entrats al segle XXI, encara no disposem d'un espai de comunicació en clau de Països Catalans. Salvant alguns casos remarcables, quasi podem dir que a dia d'avui no existeix una premsa, una televisió o una ràdio amb un marc clarament de Països Catalans. En canvi, quan parlem de música, podem dir -per sort- que fa molts anys que aquestes fronteres internes es van trencar, i que avui es treballa de Salses a Guardamar amb una sorprenent normalitat.

Mai he tingut la sensació de que quan grups com Obrint pas, La Gossa Sorda, Feliu Ventura, Zoo o Aspencat fan concerts al Principat, ningú pensi ni per un moment que la seva actuació es fa per tal de donar una quota valenciana. Que se'ls deixa tocar per caritat. Ans al contrari, si toquen és perquè són molt bons, i perquè omplen sales i pavellons. I el mateix passa amb els grups balears, o els grups del Principat quan toquen a les Illes o al País Valencià. Tots ho fan perquè hi ha un mercat real que els demanda, que no hi entén gens de fronteres. La bona i fantàstica normalitat.

Internet és una oportunitat per una cultura i una llengua com la nostra, minoritzada i reprimida durant molts anys. Però les oportunitats són només oportunitats si no se saben aprofitar. D'aquesta manera va començar el projecte de Viasona. Amb ganes d'aprofitar Internet per posar de manifest el patrimoni musical català, i per estar en condicions a la primera divisió d'Internet. Perquè les altres llengües ja feia dies que hi eren, i nosaltres encara no...

Recordo la primera vegada que li vaig explicar la idea al meu amic i company Jordi Riba:

- I què vols fer exactament? Em va preguntar en Jordi.
- Potser sonarà una mica ambiciós i pretenciós... Però la realitat és que vull indexar totes les lletres, de tots els discos, de totes els artistes i grups, de tota la història de la música en català. I vull indexar-ho bé, ben enllaçat, amb totes les portades i àudios que existeixin. Hi ha de ser tot!
- Ah, doncs m'encanta la idea. Quan comencem?

I quan ara, 5 anys després de la presentació oficial, mirem enrere veiem que les dades comencen a ser importants. Amb més de 3.000 artistes i grups, més de 7.000 àlbums, prop de 60.000 cançons (la meitat amb àudio i vídeo). I sobretot, amb una audiència creixent que els darrers mesos no ha baixat dels 120.000 usuaris únics mensuals.

Però tenim la sensació que encara ens queda molta feina per fer. Com si haguéssim acabat de començar. Amb les mateixes ganes i il·lusió del primer dia.

Vull donar les gràcies a tota la gent que ens ha ajudat, començant pels artistes, que són els creadors de tot aquest patrimoni. Ells són l'essència i la base de tot plegat. També volem agrair a tots els qui ens fan arribar lletres i discos, ja siguin productores, discogràfiques, fans i tota la gent que forma aquest gran sector, de manera activa o passiva. També vull donar les gràcies als companys de La Veu del País Valencià, a tot l'equip de Tirabol, i molt especialment al company Jordi Riba. Sense ell, tot això no hagués estat possible. I sobretot, a la meva dona, l'Elisenda, i al meu fill que tot just té un mes, i que estan aguantant com uns herois tota aquesta gala. Moltes gràcies a tothom.

Moltes gràcies al Col·lectiu Ovidi Montllor i als deu anys que fa que piquen pedra amb aquests premis, fins a arribar on són ara. Ens sentim molt orgullosos d'aquest reconeixement. Moltes gràcies i que per molt anys més puguin continuar donant premis.

P.S: Aquí podeu veure la peça que va fer TV3, on apareixen les breus declaracions que vaig fer a la nit de la gala.

P.S.2: Podeu veure la retransmissió de tot l'acte que va fer Vilaweb. Jo surto a partir de les 2 hores en punt:

  +

Dijous, 14 de maig de 2015

La Catalunya 'tribunera' (II)



Catalunya és avui un subjecte emocionalment fràgil. Encara ara, vivim en certa mesura de les rendes territorials, culturals i lingüístiques de l'única vegada que vam tenir un exèrcit poderós. Amb els almogàvers controlàvem la Mediterrània, i la senyera onejava (i oneja encara) en un munt de pobles i ciutats d'arreu d'Europa. I si avui es parla la llengua catalana a les Illes Balears, al País Valencià, o fins i tot a l'Alguer, és perquè un bon dia vam ser capaços d'arribar-hi i consolidar-nos-hi. Però això ja queda molt enrere.

L'esperit guerrer dels catalans va anar rebaixant-se, segurament per culpa de la -mala- política, fins la gran estocada de l'11 de setembre de 1714. Des de llavors hem viscut plens de temors a represàlies. I això ha estat així fins a l'entrada del nou mil·leni, quan tota una generació nascuda i crescuda en una relativa democràcia, ha perdut la por a reclamar aquells drets que considera legítims. I quan aquesta generació ha assolit la maduresa, ha sabut fer cal·lar les seves reclamacions de justícia a col·lectius d'origen forà, però amb objectius de prosperitat comuns, fins a fer de l'independentisme un moviment central i majoritari on tothom s'hi ha pogut sentir còmode.

Els independentistes de fa unes poques dècades eren pocs, però eren de pedra picada, doncs tenien una forta base argumental i ideològica, que els omplia de raó i els mantenia immòbils i ferms en els seus principis polítics. Segurament no tenien cap altra opció. Però amb els anys, l'independentisme ha assolit moltes capes i ha penetrat molt endins. Tant, que avui és un tema absolutament central, i per tant, també ha introduït a molts catalans que, tot i sentir-se plenament legitimitats amb les seves idees, se saben porucs quan apunten les represàlies. Siguin les que siguin, i vinguin d'on vinguni.

Estem parlant de la Catalunya 'tribunera'. La mateixa que no té els funaments ideològics tan sòlids i consolidats, i que davant d'un parell d'empats del seu equip demana la dimissió del davanter, l'entrenador i del president, però que que al cap de dos partits guanyats, se sent capaç de guanyar tots els títols sense problema. Tot plegat és un gran reflex d'aquesta Catalunya d'herència poruga, que té una gran adversió al risc, i que no li agrada gens defugir de la zona de confort. Però aquesta Catalunya és, de fet, la Catalunya central i majoritària, que igual que fa en el futbol, s'espanta quan Madrid amanaça, però que després d'una manifestació multitudinària demana la declaració unilateral d'independència.

Podríem dir que amb el 9N vam guanyar un gran partit, però que les no-conseqüències immediates que va tenir aquella gran jornada, Catalunya va patir un parell d'empats. I aquesta gran massa de catalans 'tribuneros' va començar a tenir la sensació d'enfonsament i de que tot s'havia acabat. Però aquí estem, a primers de maig, vius en totes les competicions, i amb la sensació de que ho podem guanyar tot, i encara més, fer història. Si aconseguim tornar a recuperar l'esperit de 'les grans ocasions', segur que res ens aturarà. És una simple qüestió d'auto-confiança. Que tot depén de nosaltres. Res que no s'hagi dit abans...

Vistos els resultats actuals, segur que si en Bartu, amb totes les ganes que tenia de mantenir-se -il·legitimament- com a president del Barça, hagués sabut interpretar una mica més el caràcter dels catalans, hagués sabut aguantar una mica més la pressió i no hagués convocat eleccions, i avui seria l'home que ens hauria retornat els èxits. Però per sort -parlo per mi- va demostrar la seva feblesa, i no va saber suportar la forta pressió de la Catalunya 'tribunera', enlloc de valorar-ne la seva fortalesa, i la seva capacitat d'adaptació, sobretot a les bones notícies.

El proper 6 de juny es juga la final de la Champions. I el proper 27 de setembre farem unes eleccions de caràcter plebiscitari que marcaran el futur del nostre país. No hem arribat fins aquestes dues finals de casualitat. Som més forts que no ens imaginem. Només ens cal no oblidar-ho a la primera de canvi, i el futur serà nostre.


- La Catalunya 'tribunera' (I) +

Dijous, 7 de maig de 2015

La Catalunya 'tribunera' (I)



Aquesta nit el Barça ha guanyat per 3 gols a 0 el Bayern de Munich de Guardiola, posant d'aquesta manera un peu i mig a la final. Certament, encara queden 90 minuts de tornada on pot passar de tot. Però no es pot negar que la foto actual, amb la final de la Champions de Berlin a tocar, amb entrada per la final de la Copa del Rei, i amb el lideratge de la Lliga, el Barça viu un moment especialment dolç. I estic segur que avui, aquesta nit, en algun moment, el seu president accidental, en Bartu, deu haver pensat en més d'una ocasió perquè no va ser capaç d'aguantar una mica més la pressió i no convocar eleccions. Però anem al principi de tot plegat...

La pel·lícula comença el 23 de gener de 2014, quan Sandro Rosell dimiteix de la presidència del FC Barcelona. Tot i que al·lega motius personals, tots els focus apunten al cas Neymar, que el jutge Ruz acaba d'acceptar a tràmit. D'aquesta manera, Josep Maria Bartomeu 'Bartu' assoleix la presidència del club, en una jugada digne de Kevin Spacey a 'House of cards'. I de la mateixa manera que passa a la sèrie, Bartu no pensa abandonar el càrrec així com així, tot i saber de les enormes pressions que tindrà a partir d'aquest moment.

Conscient doncs de la seva aposta, aguanta la tempesta contra vent i marea. Fins i tot perdre la lliga en el darrer partit al Camp Nou no és suficient per doblegar-lo. Ha estat una temporada desastrosa on s'ha fet bastant el ridícil i no s'ha guanyat res, però amb l'argument de que ha estat un any convuls per tothom, i amb el sentiment encara present de la mort de Tito Vilanova el 25 d'abril del mateix any, ajuden a apaivagar els ànims. Amb l'esperança de que amb tot l'estiu per davant, i amb tota la feina per fer, tot seria possible. L'important és mantenir-se com a president passi el que passi, que ha cosat massa arribar fins aquí com per abandonar a la primera de canvi.

I la situació es va trempejant amb èxits esportius fins la 10a jornada de lliga (3 de novembre de 2014), quan el Barça perd 0-1 contra el Celta al Camp Nou, i passa de la 1a a la 4a posició. Poc després, el 30 de desembre de 2014, el Tribunal Arbitral de l'Esport (TAS) refusa el recurs del club blaugrana, que el condemna a no poder fer cap fitxatge fins el gener de 2016. Un fet completament inèdit al club, que fa augmentar encara més la pressió de l'entorn, que explota pocs dies després.

Serà el 4 de gener de 2015. Es juga el Reial Societat - FC Barcelona, que la Reial guanya per la mínima (1-0). I el millor és que el València derrota el Reial Madrid per 2-1. D'aquesta manera, el fet de que a la classificació tot queda tal i com estava vol dir que el FC Barcelona ha perdut una oportunitat d'or per fer-se amb el liderat de la lliga. Estem a mitja lliga, a només 2 punts de liderat, i malgrat tot, sembla la fi del món.

Les reaccions són imminents. L'endemà mateix, Zubizarreta és acomiadat per Bartu. Un moviment de manual, que només busca falsos culpables com a cortina de fum per amagar les autèntiques responsabilitats, que van molt més enllà de la vessant esportiva. Però la tensió fa que una vaca sagrada com Carles Puyol mogui peça i al mateix dia renunciï a les seves tasques com a adjunt a la direcció esportiva del club.

La crisi ha arribat al vestuari. Així doncs, un Bartu abandonat pels seus companys de directiva i pels jugadors anuncia el 8 de gener, només tres dies després, que convoca eleccions a la presidència del club. Diu que ell també s'hi presentarà, però és conscient de que les seves opcions, vista la trajectòria que l'ha conduït a aquesta convocatòria forçada, són més aviat limitades. Però deu pensar que millor això que res. Avui, tan sols 4 mesos després, i vistos rels resultats, segur que es deu arrepentir d'haver pres aquesta decisió.

La Catalunya 'tribunera' és així. S'enfonsa a la mínima de canvi, i s'excita -també- a la mínima de canvi... Hi ha molt d'emoció i poc d'anàlisi racional. I això també passa (està passant, vaja) en la política i especialment en el procés independentista. Miraré d'explicar-ho en el proper article. +

Dijous, 23 d'abril de 2015

Dissabte fem festa. Que 16 anys no es fan cada dia...



Setze anys ja. I que ràpid que ha anat tot des de que un grup d'amics vam començar a penjar notícies a finals del mileni passat en un web d'estructura artesana per mirar d'informar i parlar sobre el catalanisme, la independència, i aquelles coses que trobàvem a faltar als mitjans 'de sempre'. No vam pretendre crear un diari digital, sinó que senzillament, un dia ens vam adonar de que -una mica sense voler- ja l'havíem fet. I és així que vam començar a adonar-nos del poder que tenia Internet. Poder per canviar-ho tot. I si no, pensem quantes coses han canviat, i de quina manera, en només 16 anys. I el què queda...

Racó Català és un projecte extremadament singular, únic a la xarxa catalana pel seu format, i amb una audiència més que notable. Amb una comunitat de més de 20.000 usuaris, qui tothom coneix ja com a raconaires. I ells -vosaltres- són -sou- la base de tot. Per això el nostre eslògan és 'llegeix, pensa i opina', perquè és d'això que es tracta, d'interactuar i participar. És la grandesa d'Internet.

Però ja fa anys que vam pensar que no n'hi havia prou amb teixir relacions digitals. És per aquest motiu que, una vegada a l'any, aprofitant l'excusa de l'aniversari del web, ens agrada fer una mica de festa. Precisament perquè els usuaris deixin l'ordinador una estona i vinguin a passar una nit divertida amb els altres raconaires. I que tothom es pugui conèixer en persona i posar cara. Perquè en acabat, la feina de debò es fa amb gent de debò i real. Per tant, millor que ens coneguem tots una mica.

Enguany, la casualitat ha volgut fer caure la festa en un 25 d'abril, com si aquestes tormentes que venen del sud volguessin deixar escoltar-se fins a Barcelona. Així que, aprofitant la Diada valenciana que ha de canviar-ho tot, hem intentat oferir una proposta amb tota l'essència del sud.

La jornada l'encetarà l'escriptora i raconaire Lucrècia de Borja amb la presentació del seu llibre 'Les dones no som (tan) complicades' a les 7 de la tarda al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), on es faran totes les activitats. El volum explica, a través de 69 escrits, les grans veritats de la dona moderna amb un humor mordaç i sense pèls a la llengua.

Més tard, a les 8, el pilotari Ricard Sentandreu presentarà el web PilotaVeu, el portal que, des del passat mes d'octubre, dóna veu a tot allò que envolta l'esport de la pilota valenciana. Després de la presentació, el mateix Sentandreu serà l'encarregat de fer el taller i la mostra pràctica de pilota valenciana al carrer.

I a les 10 del vespre, després que tothom hagi sopat, serà el torn dels grups valencians Frida i VaDeBo, que posaran punt i final a la vetllada amb les seves actuacions musicals amb ritmes de música combativa.

No cal dir que tots els actes del 16è aniversari seran d'accés lliure i gratuït. Podeu trobar tots els detalls dels actes al web de l'aniversari i a l'esdeveniment de Facebook. Us hi esperem!


P.S.: Aprofito per presentar-vos aquesta pàgina on es fa un recull amb tots els dissenys pels quals ha passat Racó Català al llarg d'aquests 16 anys. A veure qui n'ha fet servir més... ;) +

Qui sóc?



Joan Camp (Granollers, 1978) He estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona (UdG) i Màrqueting a Eserp. Sóc soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. He estat creador i director dels diaris digitals Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona, Blog.cat o totSuma. Vaig ser el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i vaig participar en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També sóc responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera. La meva militància passa per ser soci d'Òmnium Cultural (i membre de la junta del Vallès Oriental), la Plataforma per la Llengua i el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. També sóc president de l'associació Xarxa Digital Catalana (Xadica), vocal de la junta de l'Associació de Mitjans d'Informació i de Comunicació (AMIC) i patró de la Fundació Reeixida. A nivell esportiu sumo 11 Matagalls-Montserrat, uns quants anys de bàsquet i moltes partides d'escacs...

Arxiu




Joan Camp Fontcuberta | Crea el teu distintiu




giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny


Joan Camp