El català, un fet de normalitat

Jo sóc fill de la generació del 1978. Diuen que aquesta és la generació de la Constitución -la seva, clar-. Un any després, el 1979 s'aprobava l'Estatut de Catalunya. No és que fos precisament bo. És un tema més que debatut aquestes darreres setmanes, mesos i anys. Al final n'han fet un altre, que tampoc és massa bo. Però el cas és que l'Estatut del 1979 va permetre tornar a estudiar català a les escoles catalanes. Així doncs, tota una generació, començant per la meva, va posar-se a estudiar en català. Des de petits. Des de sempre. Jo no recordo haver estudiat mai en castellà. Ho he fet sempre en català, i de fet, no sóc capaç de comprendre l'educació del meu país en una altra llengua. Però això no va ser així per tothom.
Jo vaig començar a estudiar directament en català. I ho trobo normal. Però hi ha tota una altra generació que va estudiar uns anys exclusivament en castellà, i després d'un gran canvi, posar-se a estudiar en català. I encara hi ha una altra generació molt més gran, que va estudiar únicament en castellà. Tota aquesta gent recorda un abans i un després. Alguns van viure només l'abans, i d'altres, l'abans i el després. Però jo no. Jo no recordo aquest abans. Jo sempre he estudiat en català, i és la única cosa que entenc com a normal.

El mateix va passar l'any 1983, quan jo tot just tenia 5 anys. Aquell any es va inagurar el canal TV3 de Televisió de Catalunya. Per tant, jo ja vaig créixer amb una televisió en llengua catalana. I una vegada més, em trobava que no sabia entendre el fet de mirar la tele en una llengua que no és la meva. Bé, podia triar... però si volia, tenia el català. I més endavant van venir noves cadenes en català. Però igual que abans, hi ha una gent que va viure un abans, i unes altres que van viure un abans i un durant. I recorden aquesta barrera. Però les noves generacions no l'han viscut, i han crescut amb una televisió en català.

I una vegada més, a finals dels 80, vam viure un abans, un durant i un després de la música en català. Primer no n'hi havia o n'hi havia en quantitats marginals. Després va començar a aparèixer per tot arreu i implementar-se de manera sòlida. Avui dia, de tot aquella gran moguda, n'han quedat empreses discogràfiques, empreses de management, productores, sales de concerts, revistes especialitzades, programes de TV, pàgines web, clubs de fans... i l'herència d'un bon nombre de grups d'arreu del territori amb un gran vagatge musical. Quan jo era petit, tan sols podia escoltar alguna cosa de La Trinca, Sisa i Lluís Llach. Els nanos d'avui en dia ja escolten l'Empordà dels Sopa de Cabra i el Boig per tu dels SAU, com a peces imprescindibles, però totalment passades de moda. És un símptoma de total normalitat. Avui ja no s'escolta rock català. Avui s'escolta ska, o folk, o hip hop... El fet que sigui en català o no, és tan sols un fet circumstancial. Un símptoma de normalitat.

I explico tot això, perquè és un símptoma de normalitat el fet de disposar de certes eines i de certs canals que fomentin la llengua catalana. En podem discutir la seva qualitat i la seva intensitat, però això seria un altre debat en el que no vull entrar ara. Jo em refereixo a la normalitat que és per mi el fet d'escoltar la ràdio o veure la televisió en català. Jo no he viscut la batalla política i social que van permetre la seva creació i el seu foment. No se quan va costar crear TV3. Ho he llegit i ho conec... però mai sabré el que va arribar a costar. Però la major part de tota una generació li importarà poc, perque tota aquesta generació ho tindrà assumit. I en tot cas, ja disputarà les seves batalles. Perque que no hagin viscut aquestes batalles, no vol dir que no en disputin de noves.

Jo sempre he estat vinculat al món de la informàtica. No vull anar als meus primers anys. Tan sols vull anar uns quants anys enrere, quan el fet de disposar de programes en la nostra llengua, era un fet de ciència-ficció total. És que ni m'ho plantejava. Ni tan sols em podia imaginar fent servir una eina en la meva llengua. I de cop em vaig trobar visquent una etapa d'abans i durant. Internet ha dotat de noves eines, i d'uns anys ençà ha permès la creació de comunitats com la de SoftCatalà, i tot plegat ha permès una major i més fàcil difusió del programari. Tot va començar amb una primitiva versió del Netscape, conegut ací sota el nom d'Almogàver. I avui disposem de desenes i desenes de programes diferents. Un fet que farà que hi hagi una generació que només en visqui un després, i que ho trobi la cosa més normal del món.

I no és l'única batalla. Estem vivint un durant en la premsa digital, un durant amb el català als cinemes, un durant amb les revistes, un durant amb l'etiquetatge i un durant amb moltes altres coses. Però encara queden moltes de batalles. Encara estem en un abans amb els diaris gratuïts, amb els videojocs, amb la premsa del cor, i amb moltes altres coses. I caldrà treballar dur i guanyar moltes batalles. I sobretot, no oblidar-nos de les batalles ja guanyades. Caldrà reforçar els camps en que estem estables.


Article publicat a Racó Català
Categories:
Participo en aquests projectes:
TirabolCatosferaRacó CatalàViasonaBlog.catLa MiraXadicatotSumaSocial.catJornal.catReeixidaFundació .CAT