Montilla no serà el candidat del PSC a la Generalitat de Catalunya

Si una cosa he après amb els pocs anys que fa que segueixo de prop la política catalana, i de retruc l’espanyola, és que el partit socialista, ja sigui català o espanyol, no són gens tontos. Potser se’l fan una mica. Però a l’hora de la veritat, saben moure’s molt bé en el joc d’equilibris polític, i amb el somriure a la cara, van fent la seva. Poc a poc, però al seu ritme.
En una negociació normal, un cantó diu blanc i l’altre diu negre. A partir d’aquí es comença a negociar fins a arribar a un punt gris, a mig camí d’un i de l’altre. Segons com sigui la negociació, el gris serà més blanquinós o serà més enegrit. Però mai se sol acabar una negociació amb èxit, si el color final és blanc o negre, perque això vol dir que un dels dos bàndols hi ha perdut alguna cosa. I com que a la llarga no és bo, normalment no sol passar mai. Ep! Si la negociació és bona, clar.

Aquests dies s’ha comentat que José Montilla podria ser el substitut de Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Jo no tinc res de personal contra Montilla, i trobo molt legítim que es presenti, encara que l’opinió del carrer no li és massa favorable. Montilla no segueix el patró típic dels candidats que hi ha hagut a la Generalitat. Fins ara però, ningú del seu partit ha afirmat –ni desmentit- que Montilla sigui el candidat triat. Tots insinuen, comenten... però ningú asseguren res. I mentres, la resta de partits ja està fent càlculs sobre les conseqüències de tenir a Montilla de rival polític.

Pasqual Maragall ha deixat el llistó molt alt. Maragall es va presentar com a candidat de la Generalitat, sent l’Alcalde dels Jocs Olímpics, però va haver de perdre clarament uns primers comicis, i tornar-ne a perdre uns altres, tot i que a la segona vegada, va trobar prou recolzament (ERC i IC-V), que li van permetre d’arribar a ser Molt Honorable, quan ja tot indicava que la seva retirada seria molt abans del previst.

No crec que Montilla pugui superar-ho. I no perque no sigui nét d’un dels poetes més importants de la història de Catalunya, sinó perque la seva visió espanyolista de la política catalana, fa que topi amb un important sector català del PSC (encara en queden, sí), i sobretot, fa que topi de ple amb Ciutadans pel Canvi (CpC). Aquest partit que s’aixopluga sota el paraigües del PSC és la vessant més catalana del PSC, i actualment compta amb 16 diputats al Parlament de Catalunya. I Ciutadans pel Canvi, no veuria gens bé tenir Montilla de candidat... i clar, 16 diputats són bastants diputats. A veure si ara s’enfanden i se’n van cap a un altre cantó.

Montilla és tan sols un sonda per despistar l’actualitat política catalana, que els ha de servir per fer perdre temps a la resta de partits, mentres el PSC designa un candidat amb opcions reals d’assolir la presidència de la Generalitat. Però si Maragall és la cara, Montilla és la creu d’aquesta negociació. Són el blanc i el negre que havia comentat abans que hi ha en una negociació. Una negociació on hi ha en joc el suport d’una part important de les bases del PSC, juntament amb el futur de Ciutadans pel Canvi.

Així doncs, penso que el candidat que es presentarà com a candidat, no serà ni tan blanc ni tan negre. Faltarà saber en quin punt del gris es queda la cosa. De moment, jo aposto per Montserrat Tura (i sembla ser que no sóc l'únic). Vosaltres podeu jugar a endivinar-ho també si voleu!

En tot cas, el proper candidat, ja no serà tan blanc com Maragall, i cada cop serà més negre com Montilla. Ja ho veureu...


Article publicat a Racó Català
Categories:
Participo en aquests projectes:
TirabolCatosferaRacó CatalàViasonaBlog.catLa MiraXadicatotSumaSocial.catJornal.catReeixidaFundació .CAT