Bona nit, malparits!

Bona nit, malparits!

Avui he assistit a la festa del 7è aniversari del diari Ara, on s'ha fet entrega dels premis Tatiana Sisquella i Ignasi Pujol. L'acte s'ha celebrat al Petit Palau del Palau de la Música, i un cop acabat l'acte he assistit a un concert dels Sopa de Cabra a la sala principal del recinte modernista. Ha estat un concert inesperat perquè no sabia que es faria, i m'ha vingut com a anell al dit, perquè des del seu retorn als escenaris (en aquells pressumptes 3 concerts únics al Palau Sant Jordi, que al final en van ser molts més), encara no els havia vist en directe.

En un moment del concert ha sonat el clàssic 'Boig de la ciutat', i de cop he notat una fiblada de nostàlgia molt forta. Els Sopa són un grup bàsic en la meva memòria musical. Però de cop m'ha vingut el record d'aquella primera vegada. Va ser a l'estiu del 1991 en un viatge de 3 dies a Andorra amb la meva família. Ho recordo perquè tot i ser molt jovenet (aquell estiu vaig complir 13 anys), només es parlava de la caiguda de la Unió Soviètica.

I va ser allà, en un país que -tot i les semblances- no era el meu, en una botiga de nom francés (Pyrenees) on la meva mare va comprar 3 cintes de K7 de rock català que ho canviarien tot. Eren els àlbums 'Sopa de cabra', 'La Roda' (també de Sopa de Cabra) i 'No puc deixar de fumar' (Sau). Però malgrat que el meu pare explicava que el seu cosí -en Xarli- tocava la bateria en aquella banda de Vic, Sopa de Cabra va ser la banda que ens va captivar a tots. Les seves cançons, en català i en castellà, sonaven sense parar en el Seat 131 Supermirafiori dels meus pares.

Si aquelles cintes van obrir el meu món a la música en català, la passió pels Sopa van fer que aquell mateix estiu assistís al que seria el primer concert de la meva vida. S'havia programat un concert de Sopa de Cabra i Sau a Cardedeu aquell mateix agost. No se per quin motiu, Sau es va acabar despenjant del concert, i l'escenari va ser únicament pels Sopa. El concert va ser al·lucinant... En un moment donat, algú del públic va llençar un ou a l'escenari -el primer de molts més-, fet que va provocar que en Gerard Quintana aturés el concert per demanar pau. Recordo que hi va haver tangana, tot i que al final el concert va finalitzar amb el 'No hi ha camí', tal i com estava previst... però com he dit, aquest concert, que va ser el meu primer, ha passat a la història del fenomen del rock català.

Aquí teniu el vídeo d'aquell dia:

 

Categories:
Participo en aquests projectes:
TirabolCatosferaRacó CatalàViasonaBlog.catXadicatotSumaSocial.catJornal.catReeixida